Avisar de contenido inadecuado

La dona sorda

{
}

Ja fa molts anys, una dona a la que estimo i admiro molt, va escriure un poema, sobre la vida d'una dona sorda. Avui he rescatat aquest poema del seu blog http://sedes.obolog.com/ .

Amb el seu permís us fico aquí una còpia.
Espero que us agradi tant com a mi.

Topant en un i altre malentès
avançant d'esma per la vida
ve la dona tota sola
és sorda
Un fortuït descuit de la natura
li aportà una herència maleïda
que amb el pas dels anys
li ha fet minvar l'oïda
la dona és sorda
Ve a esbargir-se al Casal
com abans solia
més, no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no!
Ve tota sola.
Ses companyes, assegudes al banc de la placeta,
agrupades al portal, o a la botiga
fan dringar l'esquellot de les rialles
mentre comenten, engrescades,
mil anomalies.
Ella, si pogués, també ho faria!
S'asseu al costat de la finestra
i amb actitud calmosa
mira a fora com aquell qui espera
A estones llegeix, i a voltes,
tomba el cap amb la mirada absorta
recordant el so dringat d'una tartrana.
Vell somni que del temps s'escola!
De sobte!, quan el plàstic de l'orella xiula,
recula afrontada i mira l'entorn per esbrinar si algú se n'adona
i torna a abaixar el cap, submisa!
fent veure que llegeix des de fa estona.
Amb gest cansat agafa el got i veu
sense gaire set
i en fer-ho, branda el cap enlaire i parpelleja
orfe de so enmig d'un món que crida.
I torna cap a casa amb el braços plegats a la cintura,
caminant sense pressa
amb esllanguida mirada
que fixa, amb insistència,
als llavis de qui, parlant, l'atura... (brandant llànguidament la llarga cua)

{
}
{
}

Deja tu comentario La dona sorda

Identifícate en OboLog, o crea tu blog gratis si aún no estás registrado.

Avatar Tu nombre